Edimburg, dissabte passat. Aquesta és la imatge d’una concentració referent als Jocs Olímpics que es celebraran aquest estiu a Beijing. No és la imatge que estem acostumats a veure aquests dies als telediaris, no es tracta d’una protesta contra el règim xinès sinó d’una manifestació en defensa dels Jocs i de la dignitat del país on es celebren.
Crec però que és just fer-se’n ressò. Ens dóna idea de la globalitat del món on vivim: els fenòmens són sens dubte cada cop més globals, i els grups d’interès -nacionals, esportius, polítics, etc.- es mobilitzen amb rapidesa en qualsevol part del món per recolzar o denunciar situacions que passen a milers de kilòmetres de distància però de les quals es senten partícips i/o afectats.
La concentració responia a l’anunci que alguns dirigents de primera línia mundial no assistirien a la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Inclús s’ha parlat d’un possible boicot. És el boicot una opció responsable? És la mesura de pressió més convenient?
No hi ha dubte que la Xina és un país amb greus deficiències democràtiques, en especial en els aspectes territorials, i que cal denunciar aquest fets. Amb tot, si el que es vol és fer pressió política, cal jugar en el terreny polític i amb coherència, no en l’esportiu ni en cap altre. La diplomàcia és un camí que s’ha menystingut massa sovint. En els últims anys, a través del relleu generacional viscut al país, i també de la pressió d’organismes internacionals com la ONU o la OMC, s’ha aconseguit una obertura a la Xina –social, econòmica- gens menyspreable. Els que hem visitat el país diverses vegades ho podem corroborar. Òbviament, queda un llarg camí per recórrer, però aquest no pot venir dictat per Occident, sinó per la pressió de la pròpia societat xinesa. Així és com han ocorregut els grans canvis socials i polítics a la gran majoria dels països oocidentals, i no podem reclamar ara que el que aquí va costar segles s’acompleixi allà en qüestió de mesos.
La Xina necessita poder celebrar aquests Jocs amb normalitat, fins i tot amb orgull. Els carrers de Beijing necessiten respirar cosmopolitisme i solidaritat, tal com els que respirava la Barcelona del 92. L’obertura a l’exterior i la influència d’altres cultures són la millor garantia de canvi a la Xina, perquè aquests sí que poden penetrar la societat i formar ciutadans amb aspiracions democràtiques fermes. El boicot a un event esportiu de l’envergadura dels Jocs només alimentaran incomprensió i allunyament respecte de l’exterior, i la Xina podria acabar tancant-se encara més en ella mateixa. Siguem intel.ligents i confiem en la diplomàcia i la societat xinesa, i no en el propagandisme fàcil, per fer el que pertoca.
Crec però que és just fer-se’n ressò. Ens dóna idea de la globalitat del món on vivim: els fenòmens són sens dubte cada cop més globals, i els grups d’interès -nacionals, esportius, polítics, etc.- es mobilitzen amb rapidesa en qualsevol part del món per recolzar o denunciar situacions que passen a milers de kilòmetres de distància però de les quals es senten partícips i/o afectats.
La concentració responia a l’anunci que alguns dirigents de primera línia mundial no assistirien a la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Inclús s’ha parlat d’un possible boicot. És el boicot una opció responsable? És la mesura de pressió més convenient?
No hi ha dubte que la Xina és un país amb greus deficiències democràtiques, en especial en els aspectes territorials, i que cal denunciar aquest fets. Amb tot, si el que es vol és fer pressió política, cal jugar en el terreny polític i amb coherència, no en l’esportiu ni en cap altre. La diplomàcia és un camí que s’ha menystingut massa sovint. En els últims anys, a través del relleu generacional viscut al país, i també de la pressió d’organismes internacionals com la ONU o la OMC, s’ha aconseguit una obertura a la Xina –social, econòmica- gens menyspreable. Els que hem visitat el país diverses vegades ho podem corroborar. Òbviament, queda un llarg camí per recórrer, però aquest no pot venir dictat per Occident, sinó per la pressió de la pròpia societat xinesa. Així és com han ocorregut els grans canvis socials i polítics a la gran majoria dels països oocidentals, i no podem reclamar ara que el que aquí va costar segles s’acompleixi allà en qüestió de mesos.
La Xina necessita poder celebrar aquests Jocs amb normalitat, fins i tot amb orgull. Els carrers de Beijing necessiten respirar cosmopolitisme i solidaritat, tal com els que respirava la Barcelona del 92. L’obertura a l’exterior i la influència d’altres cultures són la millor garantia de canvi a la Xina, perquè aquests sí que poden penetrar la societat i formar ciutadans amb aspiracions democràtiques fermes. El boicot a un event esportiu de l’envergadura dels Jocs només alimentaran incomprensió i allunyament respecte de l’exterior, i la Xina podria acabar tancant-se encara més en ella mateixa. Siguem intel.ligents i confiem en la diplomàcia i la societat xinesa, i no en el propagandisme fàcil, per fer el que pertoca.
